A finals del 2017 el preu de la vivenda va arribar a màxims històrics. Avui, 4 de cada 10 barcelonins encara destinen gairebé la meitat els seus ingressos a pagar la seva vivenda.
En vuit anys s’haurà generat la mateixa vivenda de lloguer públic que en els 80 anys anteriors.
Davant de les dificultats creixents per accedir a una vivenda digna –clau per assegurar la cohesió social, la igualtat i la sosteniblitat–, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa tota una sèrie de mesures contemplades en el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 que tenen per objectiu posar fre a l’onada especulativa que ha patit la ciutat en els últims anys. I en alguns casos ja es poden observar els resultats.
Una de les fites més importants és la tramitació d’una mesura perquè el 30% de les vivendes de nova construcció i de grans rehabilitacions sigui protegit.
Aquest és un repàs de les principals accions municipals al terreny de la lluita contra la gentrificació, la rehabilitació i la vivenda pública:
A Barcelona, l’immoble més econòmic (i, per tant, també el més buscat) és una vivenda o edifici en un estat deficient de conservació que es troba ocupat en règim de lloguer de llarga durada. Resulta un caramelet per a empreses o grans inversors, l’estratègia dels quals consisteix a aconseguir buidar-los (mitjançant l’ús de diferents formes de pressió), rehabilitar-los (al cost més baix possible) i llogar-los o vendre’ls novament a un preu elevat, per maximitzar el benefici.
Perquè l’operació sigui del tot rodona, són especialistes a detectar zones amb un cert grau d’envelliment però en procés de convertir-se en l’enèsim barri de moda. Aquest complex, polèmic i –en moltes ocasions– traumàtic fenomen és el que es denomina gentrificació, i ha marcat la recent història de Sant Pere i Santa Caterina, Poble Sec, Barceloneta o Sant Antoni, entre altres zones de la ciutat.
La gentrificació és el procés de revalorització d’un barri que provoca l’expulsió dels antics habitants per l’arribada de persones amb un poder adquisitiu més elevat, cosa que suposa l’augment dels preus de compra i lloguer de vivenda i també dels preus generals dels comerços del barri.
El primer dels problemes derivats de la gentrificació és una expulsió progressiva dels veïns de tota la vida: els inversors busquen el millor postor i el resident tradicional –que acostuma a tenir un poder adquisitiu estancat o que no creix tant com ho fa el preu de la vivenda– no pot rivalitzar amb altres competidors amb més múscul financer (des de grans propietaris a empreses o estrangers solvents). Com a conseqüència, els barris perden progressivament la seva essència, la seva singularitat i personalitat històrica, i s’enfoquen cap a nous usos, especialment per abraçar el turisme.
Mou el botó del mig per veure l’abans i el després.
A més de la transformació identitària que pateixen, les àrees altament gentrificades suporten altres contratemps que van des del soroll a múltiples problemes d’incivisme. I és que en alguns carrers, com per exemple el de Blai (al Poble Sec), la desaparició del teixit comercial autòcton ha donat pas a una aglomeració de bars i terrasses, on per les nits es concentren centenars de persones, independentment de l’època de l’any. Així mateix, la proliferació de pisos turístics va acompanyada d’un augment dels problemes de convivència.
Barcelona és un exemple més dels processos de gentrificació que viuen moltes capitals europees. Però afortunadament, hi ha moltes alternatives a la resignació. A Viena, per exemple, hi ha un sistema de vivenda social històricament molt sòlid, completat amb un consistent recolzament públic al lloguer i la dedicació de recursos a la rehabilitació. Aquestes polítiques contribueixen a mantenir baixos els lloguers i així afavoreixen la conservació, fins i tot al centre, de la diversitat social i funcional.
L’administració de Berlín, per la seva banda, compta des del 2015 amb una normativa que limita al 10% la pujada dels lloguers i amb una taula de referència de preus per metre quadrat. També s’hi han definit algunes àrees de protecció especial. La societat civil, per la seva banda, ha dut a terme algunes accions rellevants, com el rescat cooperatiu d’edificis de l’antic parc municipal.
Un últim exemple és Londres, on la gentrificació és el resultat de l’èxit econòmic de la ciutat, que pateix una important bombolla immobiliària i l’eliminació del seu teixit social original. Paral·lelament, l’administració s’ha mostrat més sensible amb relació a aquest tema. Al mateix temps que el Govern proposava actuacions per modificar el mercat, la Gran Londres definia una estratègia amb cinc àmbits de treball: construir més cases per als londinencs, oferir vivendes assequibles, promoure cases d’alta qualitat i barris inclusius, impulsar acords justos entre arrendataris i llogaters privats i abordar el problema de les persones sense llar.
En el cas de la capital catalana, una les mesures antigentrificació dutes a terme pel consistori és la compra de locals comercials al Raval sud i el Gòtic, de manera que es garanteixi el comerç de proximitat i una activitat econòmica sostenible i plural per lluitar contra el monocultiu econòmic. Paral·lelament, l’ajuntament ha desplegat una àmplia xarxa de visualitzadors, un conjunt d’agents a peu de carrer, encarregat de fer aflorar els pisos turístics il·legals de la ciutat.
A més, ha modificat l’ordenança reguladora de les llicències d’obra (l’ORPIMO) per introduir més garanties per als llogaters i evitar-ne l’expulsió dels barris. D’aquesta manera, s’intentarà evitar que, amb motiu d’una operació de rehabilitació d’una finca lligada a una inversió immobiliària de tipus especulatiu, s’aprofiti per expulsar els llogaters de l’esmentada finca o se’ls augmenti el lloguer.
Per llei, els propietaris d’una vivenda o d’un edifici estan obligats a rehabilitar i mantenir els seus immobles per a un ús efectiu i adequat dels seus llogaters. La llei del dret a la vivenda regula la inspecció tècnica dels edificis de vivendes. Un manteniment deficient dels edificis es tradueix en un deteriorament de les condicions de vida dels veïns i veïnes.
L’estat dels edificis és un altre dels motius assenyalats pels experts a l’hora d’explicar les causes de la pobresa energètica. En l’àmbit estatal, per exemple, no es van aprovar les Normes Bàsiques d’Edificació fins a 1977, i fins al 2006 no es va ratificar el Codi Tècnic d’Edificació, que encara continua en vigor. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va realitzar un estudi per relacionar pobresa energètica i aïllament de façana. “Els resultats evidenciaven que aïllar l’edifici era una de les mesures més influents per reduir aquest problema”, explica Marc Marí Dell’Olmo, estadístic i doctor en biomedicina de l’ASPB. A més, una de les recomanacions de l’estudi era que les intervencions de façana haurien de ser gratuïtes per als més necessitats, atès l’alt cost d’aquest tipus d’obres.
En nombrosos casos no cal renunciar a dur a terme una obra de rehabilitació, ja que l’Ajuntament de Barcelona disposa d’una sèrie d’ajuts per fer front als costos. És el cas, per exemple, d’una persona gran que necessiti canviar la banyera per un plat de dutxa per poder guanyar en autonomia i seguretat a casa seva, però que no pugui assumir-ne el preu. O d’una comunitat de veïns que detecti que la façana del seu edifici requereix una remodelació però el pressupost sigui massa elevat. O el d’una família amb una despesa en calefacció molt alta perquè les finestres no tanquen bé, però que no pugui pagar el canvi per altres de més eficients.
La rehabilitació de finques i vivendes a Barcelona respon a un objectiu triple. En primer lloc, és una eina per garantir la qualitat de vida dels veïns i, alhora, assegurar la seguretat, eficiència i qualitat del parc residencial. D’altra banda, permet generar llocs de treball (es calcula que aquest any se n’hauran creat 3.800), per la qual cosa se situa com un sector estratègic en aquest àmbit. I, com a novetat d’aquest any, l’activitat rehabilitadora també és un mecanisme per impulsar un lloguer més assequible i allunyat de l’onada especulativa.
Tal com ja passava l’any passat, també hauran de mantenir les mateixes condicions econòmiques abans i després de la rehabilitació o prorrogar els contractes de lloguer fins a un mínim de cinc anys. A part, els propietaris que tinguin pisos buits podran optar a les subvencions si inclouen la vivenda dins la Borsa de Lloguer de Barcelona. Una altra de les novetats d’aquest any és que s’ha engegat a través del Pla de Barris un programa per rehabilitar finques d’alta complexitat socioeconòmica sense necessitat de sol·licitar l’ajuda.
La rehabilitació s’ha convertit així en una de les grans apostes de l’ajuntament, i una prova és que s’ha multiplicat la inversió, de tal manera que ja suposa el 80% del total, molt per sobre de les aportacions estatals i autonòmiques. A més, s’han introduït criteris no només per contenir la pujada dels lloguers, sinó també perquè els ajuts arribin a llocs on abans no arribaven.
L’exemple més clar d’això és la convocatòria complementària per a finques d’alta complexitat, que contempla ajuts del 25% al 40% per a la rehabilitació i de fins al 100% del cost de les obres per a persones en situació de vulnerabilitat. La diferència amb les subvencions ordinàries és que els veïns no han de cursar cap sol·licitud, sinó que és l’ajuntament el que ha identificat mitjançant un estudi elaborat per la UPC un total de 225 finques amb altes necessitats. Es calcula que al finalitzar el 2018 se n’hauran beneficiat prop de 2.000 persones i unes 900 vivendes de 70 edificis.
El cost mitjà del lloguer per a un pis situat a la dreta de l’Eixample és de 1.260 euros. Per un petit àtic situat al barri de Gràcia demanen uns 910 euros, mentre que la xifra ascendeix a 1.024 euros per un ‘loft’ al barri Gòtic. Cada vegada és més habitual que a Barcelona els lloguers superin la barrera dels 1.000 euros, després del creixement continuat dels últims anys, en contrast amb l’estancament que viuen els salaris des de la crisi econòmica. Si hi unim problemes com la gentrificació, el lloguer turístic il·legal o l’especulació, el resultat és que els ciutadans cada vegada tenen més problemes per accedir a una vivenda digna.
Fes click als diferents districtes per conèixer el preu mitjà de lloguer
En aquest context, el govern municipal ha explorat diverses solucions, entre elles la promoció de vivenda pública, que se situa com un dels principals eixos d’actuació. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona compta en el dia d’avui amb 72 projectes de construcció de vivenda en marxa repartits per tota la ciutat.
Es tracta d’un fet històric que marca un moment de màxima activitat en aquest sentit, ja que mai abans s’havia donat aquest ritme de promoció de vivenda destinat al lloguer públic a la ciutat. I, a més, duent a terme un esforç pressupostari davant l’administració autonòmica i central, que cada vegada redueixen més les seves partides. Actualment, aquest és l’estat de la vivenda pública a la ciutat
Es tracta d’un fet històric que marca un moment de màxima activitat en aquest sentit, ja que mai abans s’havia donat aquest ritme de promoció de vivenda destinat al lloguer públic a la ciutat. I, a més, duent a terme un esforç pressupostari davant l’administració autonòmica i central, que cada vegada redueixen més les seves partides. Actualment, aquest és l’estat de la vivenda pública a la ciutat:
Amb aquest ritme de creació, s’estima que Barcelona gestionarà el 2023 unes 13.000 vivendes. Això vol dir que en vuit anys s’haurà generat la mateixa vivenda de lloguer que en els 80 anys anteriors, amb una inversió total de 580 milions d’euros. El finançament d’aquests projectes prové en un 95% dels recursos municipals amb el suport de la banca pública europea, és a dir, del Banc Europeu d’Inversions (BEI) i del Banc del Consell d’Europa (BEC), ja que la participació de la Generalitat i de l’Estat és testimonial.
Clica per conèixer les noves promocions a Barcelona
A més, l’ajuntament ha aconseguit una altra fita històrica: la tramitació d’una mesura perquè el 30% de les vivendes de nova construcció i de grans rehabilitacions sigui protegit. Aquesta mesura suposa entre 300 i 400 vivendes assequibles cada any i, tot i que només afecta els grans constructors perquè s’aplica a partir de solars de més de 600 metres, constitueix un gran primer pas.
L’Institut Municipal de la Vivenda i la Rehabilitació de Barcelona (IMHAB) ha posat en marxa un control sistemàtic, periòdic i per districtes per detectar qualsevol situació irregular o incorrecta que es produeixi als pisos públics.
En la primera revisió completa realitzada es van visitar un total de 6.274 pisos un per un per comprovar els contractes i verificar i actualitzar les dades de les famílies usuàries. Fruit d’aquest primer examen exhaustiu i de les actuacions per corregir les situacions detectades, l’IMHAB ha tramitat demandes en el 3,36% dels casos, de les quals el 0,37% s’han resolt amb el desnonament dels ocupants per ús fraudulent de la vivenda.
Si bé l’IMHAB realitza una tasca rutinària i periòdica de control del parc públic, aquesta s’havia fet fins ara mitjançant l’elecció aleatòria dels pisos i els contractes a revisar. Però en aquesta ocasió, per primera vegada, i de forma complementària i extraordinària, la revisió s’està fent sobre la totalitat del parc.
Aquesta revisió del parc s’ha aprofitat per elaborar també un perfil social dels usuaris, i ha permès detectar que un 11,9% són persones vulnerables, la majoria de les quals ja són ateses als serveis socials, si bé hi ha una petita part que no, i per això es faran gestions perquè s’hi integrin.
en col·laboració amb
