Sindicats, patronal i empreses com Clece Seguretat alcen la veu perquè els concursos públics de serveis de seguretat tinguin més en compte la qualitat que el preu més baix
Text: Xavi DatziraLa primera persona que algú veu quan acudeix a un hospital segurament sigui un vigilant o una vigilant de seguretat privada. I el mateix succeeix en un jutjat, a la seu d’una entitat pública, al metro, al mercat, en un concert… Professionals que se situen en primera línia i que solen passar desapercebuts. De fet, això és símptoma d’una feina ben feta, ja que el que busca un agent és que la seva presència sigui efectiva i, a la vegada, no intrusiva, subtil. No obstant, de tant en tant és necessari posar el focus en aquestes figures que, actualment, han de defensar un sector que veu el futur i les seves condicions amb cada vegada més incertesa.
De fet, sindicats, patronal i empreses de seguretat privada, es posen d’acord a l’hora de definir la situació a Catalunya. “Tenim un problema greu amb les contractacions públiques, perquè moltes es basen només en el preu més baix i no en la qualitat. Això acaba repercutint en el servei i també en el treballador, ja que algunes empreses es llancen a fer ofertes a la baixa que només es poden sostenir amb retallades, incomplint el conveni col·lectiu o sense estar al dia amb la Seguretat Social”, resumeix Anna Aisa, gerent de l’Associació Catalana d’Empreses de Seguretat, que també denuncia l’intrusisme institucional que s’acostuma a donar amb figures com les dels agents cívics municipals.
Les conseqüències laborals del model actual
A causa d’aquest model de contractació pública, que prepondera el preu més baix, per sobre dels aspectes qualitatius i d’innovació de les ofertes, les companyies de seguretat privada que volen prestar els serveis amb el màxim nivell de rigor, afavorir millores en les condicions laborals de les seves plantilles i implementar millores en favor de la ciutadania, no poden ni plantejar-se la participació en segons quins concursos públics perquè la seva configuració i dotació pressupostària els fa directament insostenibles. Com a conseqüència d’això, només aquelles empreses disposades a incórrer en males pràctiques durant l’execució d’aquests serveis, concorren a aquests procediments i són els seus agents de seguretat els que han d’assumir els costos de la falsa viabilitat del preu de les seves ofertes, suportant condicions inadequades si volen mantenir la feina, com ara excessos de jornada, retallades en les pagues extra i falta de formació.
“El sector públic hauria de donar exemple, però és tot al contrari, perquè abaixen el preu al màxim, triguen més a pagar, adjudiquen a empreses ‘pirates’… Els concursos haurien de ser transparents i complir amb uns mínims, perquè al final som els vigilants els que patim les males condicions i una falta absoluta d’estabilitat laboral”, detalla Salvador Sánchez, secretari del Sindicat Professional de Seguretat Privada.
Un vigilant de Clece Seguretat comprova el circuit de càmeres.
Una altra queixa del sector és el desconeixement de la llei de seguretat privada per part dels encarregats de l’administració de portar a terme les contractacions, cosa que dona peu a confusions i intrusisme. “A causa d’aquesta falta de coneixement i d’un disseny de les licitacions que premia els preus més baixos –insuficients per cobrir els costos–, moltes administracions acaben contractant auxiliars per portar a terme tasques de vigilants de seguretat, i això és il·legal”, assegura Sergio Sánchez, assessor d’ADN Sindical. Per això, explica que des d’aquest sindicat impugnen constantment licitacions públiques perquè incompleixen la normativa. “Lamentablement, és el pa de cada dia, i ens solem trobar persones sense formació fent tasques que només corresponen al vigilant de seguretat”, afegeix. Per exemple, retenir una persona que suposadament ha realitzat un acte delictiu, a l’espera de l’arribada de la policia.
En aquest sentit, ara es dona un cas curiós. Amb la recent pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI), el sou d’un auxiliar i un vigilant de seguretat s’han aproximat molt, raó per la qual a les empreses ‘pirates’ ja no els surt tan a compte fer aquesta ‘trampa’. Això sí, el vigilant de seguretat no ha vist en cap cas que se li apugés el sou. “Hem perdut un 20% de poder adquisitiu en l’última dècada, i això que les nostres responsabilitats són molt superiors a les d’un auxiliar”, denuncia Antonio Maraña, secretari del Sindicat de Treballadors de Seguretat (STS). A més, assenyala que perquè a les empreses els surtin a compte les adjudicacions a tan baix preu han d’eliminar plusos, incomplir convenis o rebaixar la qualitat del material i els uniformes. “L’única solució és que ens unim tots per reclamar un conveni digne”, conclou.
La situació de les empreses
Aquest context va en contra d’aquelles empreses de seguretat privada que actuen segons marca la llei i persegueixen oferir als seus treballadors unes millors condicions. En el cas de Clece Seguretat, el seu gerent, Albert Abril remarca que és necessari canviar el model de contractació pública “perquè no es converteixi en una subhasta que afavoreixi les estratègies de preu més agressives per part d’empreses que no tenen estructura, que incorren en males pràctiques, no són transparents i que acaben trencades”. Això, aclareix, no succeeix en tots els casos, ja que administracions com la Generalitat sí que prioritzen la qualitat -exemple d’això són totes les contractacions realitzades amb el seu Acord Marc-, però no sol ser el cas de la majoria d’administracions, especialment les d’àmbit local.
Entrada del Mercat de Sant Antoni, un dels mercats municipals de Barcelona protegits per Clece Seguretat.
En aquest sentit, Abril detalla com solen funcionar molts concursos públics: “La llei de contractes del sector públic determina que, per obtenir la millor relació qualitat-preu, en els processos d’adjudicació s’utilitzaran una pluralitat de criteris d’adjudicació en funció de criteris econòmics i qualitatius. Malgrat que aquesta previsió persegueix que els òrgans de contractació valorin els aspectes qualitatius, massa administracions es limiten a fixar una sèrie de condicions objectives mínimes que igualen totes les ofertes, de tal manera que el preu acaba sent l’únic que decideix l’adjudicació del servei”. Aquest model és molt arriscat per l’enorme fragilitat econòmica que presenten aquest tipus de licitacions, no només perquè si sorgeix algun imprevist cau tot el castell de cartes, sinó també perquè des de l’any 2015, amb l’entrada en vigor de la llei de desindexació, no hi ha mecanismes legals per revisar el preu dels contractes públics durant la seva vigència.
L’única opció: prioritzar els aspectes qualitatius
La solució per reforçar el sector i convertir-lo en atractiu per a la gent jove (en aquests moments ja comença a faltar personal qualificat a Catalunya) és senzilla: que en els concursos de contractació pública es prioritzin els aspectes subjectius (la qualitat, la formació, la innovació…) per sobre del preu. “Volem que ens valorin per la qualitat que oferim, la millora contínua, la nostra capacitat de resposta, els nostres protocols d’actuació, tot el diferencial que aportem al destinatari final del servei… però en molts concursos públics el preu segueix tenint massa pes, i això és un gran problema, perquè impossibilita que el sector desenvolupi el seu autèntic potencial, tant econòmic com laboral”, afegeix Jose Antonio Mur, delegat de Clece Seguretat a Catalunya.
Vigilants de Clece Seguretat, durant un servei.
Això, segons coincideixen tots els implicats, acaba perjudicant a tothom: al sector, a l’administració, als ciutadans, a les empreses i, per descomptat, als treballadors. “Està en mans del sector públic canviar les coses. La negociació salarial dels convenis està clarament condicionada per l’acció de l’administració, a causa de la prevalença del preu en els seus processos d’adjudicació i l’impacte de la llei de la desindexació. Les empreses, patronals i sindicats hem de vigilar que els preus en les licitacions no siguin escabellats, si volem garantir la sostenibilitat i el futur del sector”, recalca Mur.
Un intent de progrés i millora de les condicions de l’àmbit de la seguretat privada en el qual coincideixen patronal, empreses i sindicats. S’estan fent alguns passos, com l’assessoria i les formacions als tècnics de les administracions públiques encarregades de la contractació de serveis de seguretat privada, perquè sàpiguen distingir bé les funcions dels diferents perfils professionals i valorin aspectes qualitatius més enllà del preu. Però, al capdavall, hi ha una frase que tots els implicats consideren que hauria de quedar-se gravada a foc quan es tracta d’una cosa tan important com la seguretat dels ciutadans: el que és barat acaba sortint car. Si en múltiples sectors de la contractació pública es persegueix un millor equilibri entre la proposta qualitativa i el preu, ¿per què no passa el mateix en un àmbit tan essencial com ho és la seguretat?